Territori

El territori català es divideix en set regions sanitàries, delimitades a partir de factors geogràfics, socioeconòmics i demogràfics. 
 
En aquest desplegament s'ha tingut també en consideració l'ordenació comarcal del territori. Les regions sanitàries resultants d'aquesta divisió territorial despleguen la seva activitat en els àmbits de la planificació, de la compra de serveis, dels sistemes de gestió i de l'atenció al client.

Les regions sanitàries
Les regions sanitàries compten amb una dotació adequada de recursos sanitaris d'atenció primària i d'atenció especialitzada per atendre les necessitats de la població. Cada regió s'ordena, al seu torn, en sectors sanitaris. El Baix Empordà pertany a la Regió Sanitària de Girona.

L'àrea bàsica de salut (ABS)
L'àrea bàsica de salut (ABS) és la unitat territorial elemental a través de la qual s'organitzen els serveis d'atenció primària de salut. Són unes unitats territorials formades per barris o districtes a les àrees urbanes, o per un o més municipis en l'àmbit rural. 
 
EL BAIX EMPORDÀ
(font: Viquipèdia)

El Baix Empordà és el sector meridional en què hom divideix tradicionalment la gran comarca natural de l’Empordà. Inclou els municipis compresos entre el Montgrí, just al nord per on passen les aigües del Ter, i el sector de les Gavarres i la vall d’Aro, al sud. Totalitza 37 municipis, amb una extensió total de 700,17 km2. És comarca veïna a tramuntana amb l’Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i la Selva i a llevant amb la mar.

Durant els segles XIV-XVII la població es mantingué estable (uns 17.000 habitants) però disseminada, amb una agricultura prestigiosa a la línia aproximada Albons-Verges-Pals.

La colonització agrícola dels aiguamolls comportà un gran increment de la població al segle XVIII, duplicant-se la població fins a uns 34.000 h. A mitjans del segle XIX, hi torna a haver un creixement important (uns 50.000 h) amb la primera industrialització del suro. Les crisis industrials i financeres i la invasió de la fil·loxera a finals de segle expliquen la lentitud de la creixença: 53.300 h el 1897.

Durant els dos primers decennis del segle XX comença a apuntar el turisme i el litoral adopta el nom de Costa Brava. Per exemple Palamós s'apropà als 8.000 h, Palafrugell superà els 9.000, i Sant Feliu de Guíxols els 11.300. Però una altra vegada una crisi de la indústria tapera i la Guerra Civil Espanyola féu baixar la població d'uns 61.700 h el 1910 a 51.700 el 1940.

Però a partir del 1950 amb l'impuls de tots els sectors que comportà el turisme, es capgirà la tendència amb l'atracció d'immigració, passant a duplicar-se la població en 25 anys: d'uns 59.000 el 1960 a 120.299 el 2005.

Cal destacar que la comarca és una de les principals destinacions de segona residència, que juntament amb el turisme provoca que als períodes estivals es dupliqui i tripliqui en certes viles la població resident.